Cercar en aquest blog

Google+ Badge

2 d’octubre de 2017

Els reptes de l’educació social en temps de la globalització per Josep Vallés Herrero

Com a preàmbul, a conseqüència dels fets succeïts ahir a Catalunya,  sobre el referèndum, i com a ciutadà català, vull manifestar que estic trist i preocupat pels episodis de violència reflectits per la premsa internacional. Demano que s’escolti la Taula per la Democràcia, iniciativa que agrupa a unes quaranta entitats i organitzacions de la societat catalana, a la que estem adherits com a CEESC i faig èmfasi al diàleg polític, els Drets Humans, i les solucions pacífiques. I dit això, vaig ara a celebrar el nostre Dia Internacional de l’Educació Social i a exposar els que considero que són els nostres principals reptes com a col·lectiu professional.

Hi ha una gran diversitat de perfils d'educadors i educadores  socials a tot el món, de manera que el principal desafiament per afrontar el repte de la globalització en clau d’educació social és la construcció de la identitat de tots aquests activistes, professionals, voluntaris i investigadors, que en diferents denominacions treballen, amb objectius semblants,  per l'educació social.  D’altra banda, ens manca una regulació de l’Educació Social com a professió ben definida, com ha defensat el Consejo General de Educadoras y Educadores Sociales (CGCEES).

Per tant, cap resposta pot ser plenament satisfactòria si no es té en compte aquesta diversitat que ens caracteritza com agents d’acompanyament educatiu i de promoure el benestar social i cultural. La declaració de Barcelona, del III Congres d’Educació Social estatal (2001), va fer una declaració no massa divulgada (Vilar, 2011)[1], en què allò important és el progrés de la Humanitat per a la professió, perquè dibuixa un perfil professional de caire reflexiu, crític i autocrític, capacitat per a la creació de coneixement en un món incert i perquè identifica el compromís de la professió amb la promoció de les persones.  Els educadors socials tenim l’esperit del Quixot, personatge errant a la recerca d’utopies, però no en el sentit estricte de la paraula utopia, en realitat, el que ell no suporta és la injustícia, les desigualtats i vol que canviïn les coses, com va descriure’l un dels principals impulsors del Fòrum Social Mundial, Ignacio Ramonet, a Porto Alegre[2].

Algunes de les veus més autoritzades per respondre aquestes qüestions, sobre els reptes actuals, són l’ Associació Internacional d’Educadors Socials  (AIEJI), la Societat Iberoamericana de Pedagogia Social (SIPS) i les universitats:  la primera per ser una associació d’educadors i educadores;  la segona,  perquè reflexiona sobre les pràctiques des de posicions teòriques;  i l’altra, les universitats, per reflexionar sobre la formació de futurs educadors/es.  Un article rellevant en aquestes temàtiques és el del Sr. Benny Andersen, president de l’AIEJI, “Social education in a globalized world from an AIEJI point of view[3], on descriu els principals objectius de treball per als propers anys (2017-2021)  d’aquesta associació: el treball socioeducatiu en gent gran i persones amb demència, i l’ètica en el treball socioeducatiu.

Des del meu punt de vista, alguns dels grans reptes que tenim plantejats com  a professionals des de l’Educació Social i més teòricament des de la Pedagogia Social, són reptes també de tota la societat:
Defensa i acció educativa dels més vulnerables,  de les injustícies socials, de la recerca de la pau, i també la lluita per l’equilibri medioambiental (qüestions com el canvi climàtic no ens són estranyes). La magnitud d’aquests temes ens fa susceptibles de cercar aliances i discursos semblants als que nosaltres faríem  en organitzacions com:
ONU (UNICEF),  UNESCO, Consell d’Europa, Fòrum Social Mundial (FSM),  Fundació Cultura i Pau, Premis Nobel de la Pau, Green Peace, per citar-ne algunes.

Unes fites molt importants, ja històriques, però que ens faciliten, encara avui, un abordatge integral dels reptes van ser la Declaració de Drets Humans (ONU, 1948) i la Convenció sobre els Drets de l’Infant (UNICEF, 1989). Per exemple, a Brasil es va replantejar la política en infància després de l’any internacional del nen (1978) i va permetre el treball de forma diferent dels educadors en aquest país. La Declaració de Drets Humans fa possible el treball amb persones immigrants i en situacions de crisi bèl·lica de forma molt diferent a si no estiguessin. Un altre exemple és la Fundació “Provocant la Pau” de les Terres de l’Ebre i el seu projecte vers els refugiats de Grècia, un espai d’educació, cultura i pau per als refugiats i la concreció en la creació d’escoles a Grècia per a refugiats siris (premi Mayor Zaragoza de 2017, d’intervenció internacional)[4]. El propi Benny Andersen ens comenta, a l’article citat, que l'AIEJI va ser afegida a la llista INGOS (associacions internacionals no governamentals) amb poder participatiu al Consell d'Europa. Sota la supervisió de la AIEJI es va presentar a Estrasburg el projecte sobre el treball socioeducatiu amb menors no acompanyats el gener de 2016.

                                                                                [“This is not Education”; Vallés, a partir d’un fotograma de la pel·lícula “The Wall”]
Actualment es combinen múltiples crisis – bèl·liques, econòmiques, ecològiques, democràtiques, del propi “Estat del Benestar” en països europeus – ens hauríem de qüestionar, seriosament, l’actual model educatiu  i de desenvolupament que reprodueix desigualtats  i que hegemònicament opera a escala global i local. Com deia José Luis Sampedro: “Es asombroso que la Humanidad todavía no sepa vivir en paz, que palabras como “competitividad” sean las que mandan frente a palabras como “convivencia”.

Construir altres models de societat basats en la sostenibilitat mediambiental, l’equitat i el respecte als drets humans  requereix un formidable canvi cultural i educatiu, que generi una ciutadania responsable i compromesa amb aquests horitzons[5].

Sols veig possible afrontar els grans reptes de la Humanitat amb la mirada de l’Educació Social, donant primer prestigi a la professió reforçant les eines associatives internacionals, i cercar aliances amb reconegudes institucions que ja treballen en un sentit semblant. La nostra força serà la implantació professional, sense que això exclogui la implicació personal en els projectes i la cerca de treballs en xarxa amb voluntaris i des de l’acció també municipal, on es dóna la convivència (com va dir Marco Marcioni al VII congrés estatal de l’Educació Social a Sevilla). És en aquesta curta distancia, la personal i la de petita comunitat, on té més potència i sentit la nostra acció, amb coneixement de tècniques d’acompanyament, mediació, participació i de psicopedagogia. Les aliances han de ser per facilitar un “paraigua” per la nostra acció i que aquesta retroalimenti  les grans institucions líders mundials en la transformació de la societat, en una societat no sols globalitzada econòmicament, sino també humanísticament, anant a contracorrent dels grans mitjans de comunicació  que controlen ideològicament allò que s’ensenya (Chomsky, 2012)[6].  Per altra banda aquesta acció  que Freire anomena  “educació alliberadora” s’ha de concretar en un determinat indret del món, immers en una realitat que s’ha de conèixer profundament per fer unes bones praxis.

Resulta potser tot plegat utòpic, però la utopia és com cercar l’horitzó.  A l’abril de 2015, el Sr. Federico Mayor Zaragoza (ex responsable de la UNESCO), en una conversa informal a Tortosa, dialogant de diversos temes educatius, em va dir: “potser no el trobaràs mai (l’horitzó) però t’ajuda a navegar”.  Es referia a unes paraules del seu apreciat amic i enyorat Eduardo Galeano: La utopía está en el horizonte. Camino dos pasos, ella se aleja dos pasos y el horizonte se corre diez pasos más allá. ¿Entonces para que sirve la utopía? Para eso, sirve para caminar. 



[1] Vilar, J. (2011). La ética en el proceso de construcción de identidad de los educadores y educadoras sociales. Voces de la educación social, Segundo Moyano i Jordi Planella (coords.). Barcelona: Ed. UOC; 367-381
[2] http://www.lavanguardia.com/vida/20050129/51262804030/saramago-ramonet-mayor-zaragoza-y-galeano-conectan-el-espiritu-de-porto-alegre-con-el-del-quijote.html
[3] Article d’Andersen a la Revista RES, Revista de Educación Social, núm. 25, de juliol de 2017
[4] http://www.ebredigital.cat/cultura/3526-els-premis-federico-mayor-zaragoza-reconeixen-el-compromis-social-d-entitats-i-centres-educatius
[5] En aquest sentit em manifestava a “Avatar y Educación Social”,  al meu blog.
[6] Chomsky, N. (2012). Chomsky esencial. Planeta.