Cercar en aquest blog

Google+ Badge

17 de juliol de 2017

Reflexions després del Debat sobre acompanyament socioeducatiu a Tortosa amb Jordi Planella

per Josep Vallés Herrero Tortosa,  Educador social. Col·legiat
398 . President de la Junta Delegada del CEESC a
Terres de l’Ebre. 26 d’abril.
-----------------------------


El passat 26 d’abril vam parlar amb Jordi Planella
sobre l’acompanyament i vam conèixer, de la mà
de Núria Palau (projecte Invulnerables a Tortosa),
i de Marta Prats (Premi Toni Julià 2015), una
experiència d’èxit i un projecte premiat a l’entorn
d’aquest fet.
Aquest interès per l’acompanyament (no recorda
si conscient o no) el va sentir Jordi Planella en
algunes experiències concretes en un servei
residencial de protecció a la infància. Allà va
començar a portar a la pràctica algunes idees
que bullien en el seu cap i que no van ser
sempre compartides per tot l’equip professional.
Entre altres qüestions va destacar i compartir
el desig que tenen els nois i noies en consultar
el seu expedient i la necessitat d’experimentar
el risc dels adolescents. D’aquestes reflexions
iniciades fa 20 anys, cal dir que encara en
moltes organitzacions es segueixen construint els
projectes individuals sense la participació directa
i activa dels “afectats”. No deixar experimentar
és un risc que té conseqüències clares, gairebé
sempre negatives.
És ben curiós que quan ho revisem (en una
revisió bibliogràfica ràpida, per exemple) ens
adonem que fins a finals dels 70 i primers dels
80, en llengua francesa, l’acompanyament gairebé
sempre es refereix a “acompanyament musical”.
El terme acompanyament social es va posar en
“circulació” entre els professionals del treball
social, especialment en les associacions que
lluitaven contra l’exclusió social a França. L’any
1992, en una revisió de la llei que feia referència
a la Renda Mínima d’Inserció ja es parla, a nivell
legal, del terme “acompanyament” com una de
les formes d’aconseguir la inclusió social dels
col·lectius exclosos socialment.
El verb acompanyar procedeix del terme llatí
cumpaniare i significa “compartir el pa amb
algú”. Es tracta de compartir amb un altre o
amb uns altres el propòsit d’arribar a una meta
o d’aconseguir finalitzar un determinat projecte
conjuntament. Té darrere de la seva concepció, la
idea central que l’home, tot home, pel fet de ser-ho
és un ésser de projecte.
Jordi Planella quan pensa en la idea de “marxar
al costat de” com un dels fonaments metafòrics
de l’acompanyament, es remet a la tasca
que exercia el pedagog a la Grècia antiga. El
paidagogos era el servent, l’esclau encarregat
d’acompanyar el nen en els seus trajectes
quotidians entre la casa i l’escola. La seva funció,
en un inici, és modesta: es tracta d’un simple
esclau encarregat de transportar l’equipatge del
seu jove amo i la llanterna per il·luminar el camí.
El pedagog, a través del contacte quotidià que
tenia lloc en aquest caminar de l’acompanyament,
exercirà l’educació més enllà de la instrucció que
el nen rep a l’escola. L’essència de la funció del
paidagogos serà recollida en els replantejaments
de l’educació com a acompanyament i de la seva
vinculació a la praxi socioeducativa. Però no es
tracta únicament de caminar al seu costat, de
seguir, sinó que és necessari crear determinats
llaços socials, personals, etc.
Planella també ens remet a Sant Zotikos, (segle IV
d. C). Mentre la gran majoria de persones fugien
d’aquells que tenien el cos infectat per la lepra,
Zotikos els visitava, mentre posava la cara sobre
de les úlceres i els abraçava, sanant-los amb les
seves pròpies mans. Apareix un acompanyament
des de la carícia, del tacte, del reconeixement
del cos de l’altre.
El segon autor que li sembla fonamental per
pensar l’acompanyament des d’un altre moment,
és del segle XX i francès. Fernand Deligny:
l’acompanyament com a acte de subversió
política. El model subversiu de Deligny, aplicat a
joves infractors, ens convida a pensar les nostres
maneres de conduir, d’intervenir, de manipular,
de resistir, de decidir per l’altre. Deligny ens
condueix a una certa transgressió que ens
proposa actuar sense imposar ni comprendre,
sense dirigir ni castigar, sense fer ús de la nostra
condició d’autoritat. Deligny aposta per envoltar-se
de persones sortides dels mateixos entorns
socials que els nois i, si pot ser, sense haver
passat per les escoles de formació. Aquesta
concepció d’acompanyar va més lligada a “acció
socioeducativa” que a “intervenció”.
També proposa alguns interrogants: què es fa a la
universitat sobre aquest tema? Podem generar una
il·lusió de treballar però cobrant pel que fem? Els
moviments neoliberals ens subvencionen com a
una mena de control social? És l’acompanyament
una pràctica paternalista? L’estatus de ciutadans
no es fàcil d’aconseguir, hi ha molts models
d’acompanyaments: terapèutic, bancari,
psicoanalític, conductista… qui té potestat per
decidir el que és el bon acompanyament o el que
no ho és? Potser és un concepte carregat d’il·lusió,
naïf, que té gent d’esquerres que treballa per a
governs de dretes, que creuen més en el control
que en l’emancipació? Potser els educadors i les
educadores no emancipen tothom perquè llavors
es quedarien sense feina?
I, per últim, des de la taula s’afegeix un darrer i
inquietant interrogant: els robots cada cop amb
més sistemes operatius avançats incorporats,
podrien fer acompanyament com suggereix
la sèrie noruega Real Human o l’oscaritzada
pel·lícula Her?
Publicat a Full Informatiu del CEESC, nùm. 80, juliol 2017, 22-23.
Debat íntegre a: https://www.youtube.com/watch?v=C838-lcyTbw