Cercar en aquest blog

Google+ Badge

2 d’octubre de 2013

Dia Internacional de l’Educació Social: "No deixaria mai de ser educador social perquè..."

No deixaria mai de ser educador social, animador sociocultural, social educator, social worker, educateur sociaux, educatore profesionali, psicoeducador o sociopedagog, en diferents denominacions que rep la nostra professió arreu del món, perquè… És una de les professions més humanes i enriquidores espiritualment ja que consisteix en ajudar els altres més necessitats, més indefensos, més rebutjats, també, en ocasions de forma injusta. És semblant, aquesta injustícia, al que li passa al porquet “Babe”, metafòricament, en aquest conte breu sobre “la reputació dolenta” al que li dono el nom de la cançó de Brassens i que està inspirat en un conte popular que van relatar-me de petit, als anys setanta: Babe, el porquet, estava indignat. Havia sentit a Magda com renyava els seus fills preadolescents. –Sou més bruts que Babe- els deia quan es tacaven la roba de tomàquet, i la cara, amb aquells espaguetis a la bolonyesa que tant els agradaven. Babe pensava... Si no em deixessin en aquest cau immund jo seria un príncep d'un conte, perquè quan surto m’arranjo amb els meus fangs que em netegen la pell i me la deixen rosa i suau com el vellut; bé, potser no tan suau, però gairebé. El meu morro agafa el que necessito i després llueix en la foscor de la lluna. Per ventura Magda no es posa cremes exfoliants de color verd que espanten a Pep de nit per després renéixer maca i radiant? Doncs llavors –seguia pensant el porquet–, no entenc com pot insultar-me, comparant-me amb aquests nens tacats que mengen llaminers i, és més, ¡demanaré que el meu cau el netegin cada dia!, perquè la meva olor natural no és la que sentiu ja que una cosa és el fang i l'altra ... ¡les merdetes que no em netegen! Pel que exigeixo neteja a la meva habitació llardosa i herba fresca a terra, amb brins d’herbes aromàtiques de lavanda i romaní, que em refregaré perquè tots diguin: “Sou tan nets i feu una olor tan bona com el porquet Babe!”. El que defineix l’home no és, per a mi, el que diu Descartes “penso, doncs existeixo”, un principi sensorial que ens situa presencialment a l’aquí i a l’ara, sinó el “sóc ajudat, doncs existeixo” que planteja el professor Torralba i que vol dir que som uns sers que necessiten el suport, l’auxili, l’assistència i la cooperació dels demés des del mateix moment de nàixer fins que morim. Arribats en aquest punt, ajudar pensant en l’individu i el seu entorn familiar i social, gestionant recursos i intentant transformar el món en un món més habitable per a les persones, especialment per aquelles en risc d’exclusió, és el que tenim en comú els educadors i les educadores d’arreu del món que rebem denominacions diferents amb competències professionals semblants, però encara amb escassa anàlisi comparativa (veure els textos de Korncbeck, Scarpa, Corrente i, especialment, els elaborats recentment per l’Oficina Internacional del CGCEES a nivell europeu, coordinats per Calderon i Gotor). En aquest sentit encoratjo les institucions internacionals, i especialment l’Associació Internacional d’Educadors i Educadores Socials (AIEJI) per afrontar aquest repte, per evitar fronteres professionals i internacionalitzar veritablement aquesta professió d’ajuda reeducativa o terapèutica vinculada també a la defensa de valors democràtics i dels Drets Humans que avui, dia 2 d’octubre, Dia Internacional de l’Educació Social, volem homenatjar amb aquest post del meu blog, a proposta del Col•legi d’Educadores i Educadors Socials de Catalunya – CEESC –. Josep Vallés Herrero. 2013